dilluns, 23 de març del 2009

UNA FOTO...




Una foto.
Només una foto.
Una foto i un record.
Una foto, un record i dos persones.
Una foto, un record, dos persones i tres dies.
Una foto, un record, dos persones, tres dies i un somriure.
una foto, un record, dos persones, tres dies, un somriure i un comiat...

Una foto i la melangia.

Només una foto. Només?

diumenge, 22 de març del 2009

Set tota la vida.

Avui no tinc cor per a escriure, no tinc sang per a escriure.

Avui es Diumenge i comença el compte enrrere. El nom és el mateix, la finalitat és la mateixa, canvien, no obstant això les persones i canviaràn els sentiments.

De fet, crec que després d'això, tindré set tota la vida. M'heu donat la copa, però no em doneu res per a plenar-la. Només queda fer-la trossos i fer servir un vidre per a buscar sang, a vore si així puc escriure.

dimarts, 17 de març del 2009

EN SINGULAR




Parlaré en singular.

Hauràs vist que, últimament, tendeixo a parir massa poc. He parit fills que no m'agraden, per molt meus que siguen. Això no és estrany, és degut al maleït gènere singular.

Em cou el cor quan he de dir "llig" i no puc dir "llegiu", em cou el cor quan escric per a pocs o per a tu, només per a tu. Només vaig demanar uns ulls i poca gent mel's dóna.

No obstant això, avui també fugiré un poquet del gènere per a escriure aquesta carta a ningú, o a tothom (tothom que tinga un segon, més llarg o més curt).

Petons i agraïments:

KELO



Escric en singular i no
sé per què.

Tal volta fuig de la
multitud, de les
aglomeracions humanes.

Fuig de la mancança de
sentiments, de les lletres
inútils, de les faltes.

Fuig d'una mirada que no
és la teua, fuig d'un somriure
que no és el teu.

----------------------

Ara que s'ha fet tard fugiré
en direcció contrària a
la sortida d'emergència.

dijous, 12 de març del 2009

BRINDO...


Brindo pels
projectes, sobretot pels
irrealitzables.

Les lletres de
perill no en importen,
brindo per elles.

Brindo pels somriures,
per les tecles d'un piano,
per Chopín.

Brindo per les cartes
ben llegides i per les paraules
ben dites.

Per cada lletra que surt, en
futur, que pronostique
coses que han de vindre.

Vull una copa buida per
a omplir-la de bogeries.
D'oracions desideratives.

I es que, cada acció mereix un glopet d'alguna cosa (d'aire, de vi, duna boca...).

Per una vegada siguem sincers i preguntem-nos si hem agraït suficient, si aquelles persones que ens han ajudat han rebut resposta. Si no ha sigut així, proposo fer un brindis per l'esser humà.

Sempre (com ateu que sóc) he defensat que a qui hem d'estar agraïts es a les persones, ja que, al cap i a la fi, són elles les que tenen el mèrit o la culpa del camí que seguim.

Deixieu-me per un dia al marge de Déu i permeteu-me gaudir de les persones. Avui que hauria de ser un dia trist el sol llueix amb força. Tot un detall. :D

diumenge, 1 de març del 2009

I, La mà, la tanca, la punxa i el poeta.




Em travessa la mà
un riu de carn vergonyosa.

Profund, riu cabalós,
creat una tarde de Maig
per la imprudència.

Abisme de pell, cabal de sang.

La coissor que passejava
del canell al dit. El record,
el quasi plor, el polse impotent.

Trenta dos ponts de fil de niló
per a reparar la malifeta. Sempre
quedarà el record, la maleïda lliçó.

Encara que ha passat el temps
i la sang ha deixat de brollar,
un riu de carn vergonyosa
em travessa la mà.