Parlàvem de l'atzar i ens suposàvem entesos en la matèria. Teoritzàvem, ens consolava en certa manera creure que, en certa manera, sabíem de que anava. Ens perdíem en l'anatomia dels escorpins, en la sinceritat i en els escrúpols, en l'anàlisi d'allò que ni tan sols havíem vist de prop. Perdíem el temps intentant no estimar-nos i de vegades ho aconseguíem i de vegades ens podia la carn o la set o la vergonya. Què collons estem fent? era la pregunta. 


Després del ball es feia fosc i intentàvem equalitzar els esdeveniments. La idea era seguir un esquema pactat a cegues i no trontollar, mantenir-nos ferms. T'estimo era tabú i ens semblava convenient. 


En acabar jo taral·lejava un tango que tu coneixies de sobres a fi d'aparentar ser menys culpable, fingint una indiferència que als dos ens resultava feixuga. Encara nuus repreníem el nostre camí, el teu sempre paral·lel al meu. Sort que de vegades ens donava per ajuntar-nos. T'estimo era tabú.

[És un primer esbós. Cap suggerència amb el diàlegs? No sé ben bé com entrar.]

Era evident que havia plorat i encara s'esforçava en negar-ho. No hi havia cap testimoni fefaent que delatara el plor, però ell ho notava. Havia de fer alguna cosa. L'abraçava com s'abracen les coses que volem conservar i parlava com si de la seua veu depenguera el destí del món sencer, almenys del seu. Tremolava, però, com suposo que tremolen els condemnats a mort quan es troben davant el patíbul. Després d'un llarg discurs va acabar dient:

- ...de la mateixa manera que no m'agrada donar segones oportunitats, tampoc acostumo a demanar-ne.

Ella romania callada, com si del seu silenci depenguera el destí del món sencer, almenys del seu. També tenia por i també tremolava, però es deixava abraçar. Només va dir:

- Ets un malparit... .

Després d'aquell últim al·legat, tots dos tenien ben clar que encara hi havia esperança.