PRIMERA SAFATA D'HAIKÚS

Trobo el tresor
buscant cada matí
al teu bressol.
------------------

Cauen a terra
les boques que rumien
jocs de paraules.
--------------------

Gota d'un vespre
taca el paper i trenca
tots els esquemes.
-----------------------

Vola una fulla
mentre es besen dos noies,
ningú s'estranya.
----------------------

Couen les llengües
si aquestes no es fiquen
dins d'altres boques.
---------------------

Sempre hi ha avis
que ofereixen de bades
classes d'història.

TETRALOGIA DE LA VERGONYA: V (cinquena part de la tetralogia).- LES FALTES D'ORTOGRAFIA

TETRALOGIA DE LA VERGONYA: IV.- VOLTESIVOLTESIVOLTES

TETRALOGIA DE LA VERGONYA: III.- L'ULL PER ULL

TETRALOGIA DE LA VERGONYA: II- LA DES-CONSTRUCCIÓ

TETRALOGIA DE LA VERGONYA: I- LA FAM

bé, està prou clar...

Adam, et dèiem
i vas ser el primer home.
Mestre d'amor o
més encara, de sexe.

Tots els alumnes rebíem
lliçó. Jo, espectador i
vessador de les primeres
gotes tot imaginant tindre
la teua sort: ser tu, mourem
com tu et movies, estrènyer
els pits que tu estrenyies i
beure dels llavis dels quals
bevies.

Eren anys en els que
somiàvem amb l'acidesa
dels besos.
Un mugró era
un tresor i la nuesa
una porta al paradís.

Tot i amb el descobriment
del truc i de la trampa del
cinema que feies, tu seguies sent
mestre d'amor o
més encara, de sexe.

I després de la teoria
arribà la pràctica.
Les primeres envestides
provocaren frustració i jo,
concentrant-me i
procurant recordar les
lliçons i les postures.

Et tenia mesurat
en un 2/4 a 110 BPM.
Allegro ma non troppo.

M'ho prenia amb
calma, però l'experiment
fracassava.
-----------------------
Llavors
vaig reemplaçar-te pels
amants de València, per
Isabel i per totes
les lletres de Vicent.

Recordava els poemes
de mamades
i mamelles i la subtil
i delicada eròtica amagada
als versos de Salvat-Papasseït.

I l'experiència esdevingué
mestressa d'amor,
o bé, millor dit,
de sexe. Que mestre
d'amor ja en tenia.

No només els punys

Són només paraules.
Inútil i puta,
mentidera. Mots,
només mots. Nocius.
Vomitar-los i
fer mal. Matrimoni,
amor i respecte.
Són només paraules.

Setembre & smile.

"Plou i neve a la porta d'Esteve,
plou i fa sol a la porta de Querol"


Aquella tímida pluja.

Totes les vides insomnes, reunides.
Anat a pixar o bevent aigua.

Aquell cel gris i pàl-lid, el seu llençol de núvols.

Aquelles campanes prematures.

Naixements arreu del mon, inconscients, lliures,
de moment.

La nostra impertorbabilitat, la nostra immunitat
de quan dormim.

Aquesta carrera de gotes que pica suaument a la finestra,
em desperta, demana disculpes i em torna la son.

L'olor a herba, el camp. aquelles pedres humides,
la molsa, la llibertat.

El foc, el fum i la cendra. Tossir.

Viure.

Aquesta pluja que marxa. Bon dia.

9 d'Agost i agur

Les estacions són cases de comiats,
nius de tristesa. Les llàgrimes cauen
i esquitxen. Ho fan també la saliva
dels petons i el goteig incessant de partides.

Les estacions són mil histories que acaben igual,
contes tristos i trastos vells.

No s'ha de tirar, a les estacions,
la vista enrere. Cou la minvant figura del passat.
Aquesta és la raó per la que els trens
no tenen retrovisors.

Així i tot, i recordant les arribades,
reconec que Atocha i La del Nord sempre
m'han sabut rebre.
També els bons amics.

L'oblit, mort natural.

L’última bala vull
dedicar-la als meus
futurs enemics.

L’última bala serà
un vers lliure, tan lliure
com un tret, com una llàgrima,
però més freda.

Més humida.

Més letal.

L'última bala serà una
gota de sang. Portarà
destinatari gravat amb les ungles.

L'última bala serà
un poema sencer.

Sincer.

Cremarà, ja ho crec
que cremarà!
Però no hi haurà ni
fum ni cendres. Només un crit.

Als meus enemics d'ara
els reservo la pitjor
de les morts.


L'oblit, mort natural.

UNA FOTO...

Una foto.
Només una foto.
Una foto i un record.
Una foto, un record i dos persones.
Una foto, un record, dos persones i tres dies.
Una foto, un record, dos persones, tres dies i un somriure.
una foto, un record, dos persones, tres dies, un somriure i un comiat...

Una foto i la melangia.

Només una foto. Només?

Set tota la vida.

Avui no tinc cor per a escriure, no tinc sang per a escriure.

Avui es Diumenge i comença el compte enrrere. El nom és el mateix, la finalitat és la mateixa, canvien, no obstant això les persones i canviaràn els sentiments.

De fet, crec que després d'això, tindré set tota la vida. M'heu donat la copa, però no em doneu res per a plenar-la. Només queda fer-la trossos i fer servir un vidre per a buscar sang, a vore si així puc escriure.

EN SINGULAR

Parlaré en singular.

Hauràs vist que, últimament, tendeixo a parir massa poc. He parit fills que no m'agraden, per molt meus que siguen. Això no és estrany, és degut al maleït gènere singular.

Em cou el cor quan he de dir "llig" i no puc dir "llegiu", em cou el cor quan escric per a pocs o per a tu, només per a tu. Només vaig demanar uns ulls i poca gent mel's dóna.

No obstant això, avui també fugiré un poquet del gènere per a escriure aquesta carta a ningú, o a tothom (tothom que tinga un segon, més llarg o més curt).

Petons i agraïments:

KELO



Escric en singular i no
sé per què.

Tal volta fuig de la
multitud, de les
aglomeracions humanes.

Fuig de la mancança de
sentiments, de les lletres
inútils, de les faltes.

Fuig d'una mirada que no
és la teua, fuig d'un somriure
que no és el teu.

----------------------

Ara que s'ha fet tard fugiré
en direcció contrària a
la sortida d'emergència.

BRINDO...

Brindo pels
projectes, sobretot pels
irrealitzables.

Les lletres de
perill no en importen,
brindo per elles.

Brindo pels somriures,
per les tecles d'un piano,
per Chopín.

Brindo per les cartes
ben llegides i per les paraules
ben dites.

Per cada lletra que surt, en
futur, que pronostique
coses que han de vindre.

Vull una copa buida per
a omplir-la de bogeries.
D'oracions desideratives.

I es que, cada acció mereix un glopet d'alguna cosa (d'aire, de vi, duna boca...).

Per una vegada siguem sincers i preguntem-nos si hem agraït suficient, si aquelles persones que ens han ajudat han rebut resposta. Si no ha sigut així, proposo fer un brindis per l'esser humà.

Sempre (com ateu que sóc) he defensat que a qui hem d'estar agraïts es a les persones, ja que, al cap i a la fi, són elles les que tenen el mèrit o la culpa del camí que seguim.

Deixieu-me per un dia al marge de Déu i permeteu-me gaudir de les persones. Avui que hauria de ser un dia trist el sol llueix amb força. Tot un detall. :D

I, La mà, la tanca, la punxa i el poeta.

Em travessa la mà
un riu de carn vergonyosa.

Profund, riu cabalós,
creat una tarde de Maig
per la imprudència.

Abisme de pell, cabal de sang.

La coissor que passejava
del canell al dit. El record,
el quasi plor, el polse impotent.

Trenta dos ponts de fil de niló
per a reparar la malifeta. Sempre
quedarà el record, la maleïda lliçó.

Encara que ha passat el temps
i la sang ha deixat de brollar,
un riu de carn vergonyosa
em travessa la mà.

M'ÉS OBLIGATORI FER UNA DECLARACIÓ D'INTENCIONS

Vull escriure, això està clar. Vaig romandre durant molt de temps esperant que arribara un Com, un Quan o un Perquè. No els vaig trobar fins fa poc, un parell d'anys potser.

Encara no tinc massa clar perqué ho faig. No puc parlar sobre l'espenta perqué no la conec. Només sé que totes i cada una d'aquestes lletres unes vegades seran escuts i, d'altres seran pedres.

M'agrada convertir les paraules en sagetes, m'agrada la meua llengua (així com les altres), m'agrada la meua terra. Sòc addicte a moltes coses.

Avui sóc addicte a escriure i escric, demà m'arribarà el "mono" i fumaré, demà passat beuré...
però ara només existeix un teclat i un cervell, falta l'ànima i uns quants parells d'ulls que es presten a llegir-me. Espero que m'ho doneu.