Parlàvem de l'atzar i ens suposàvem entesos en la matèria. Teoritzàvem, ens consolava en certa manera creure que, en certa manera, sabíem de que anava. Ens perdíem en l'anatomia dels escorpins, en la sinceritat i en els escrúpols, en l'anàlisi d'allò que ni tan sols havíem vist de prop. Perdíem el temps intentant no estimar-nos i de vegades ho aconseguíem i de vegades ens podia la carn o la set o la vergonya. Què collons estem fent? era la pregunta. 


Després del ball es feia fosc i intentàvem equalitzar els esdeveniments. La idea era seguir un esquema pactat a cegues i no trontollar, mantenir-nos ferms. T'estimo era tabú i ens semblava convenient. 


En acabar jo taral·lejava un tango que tu coneixies de sobres a fi d'aparentar ser menys culpable, fingint una indiferència que als dos ens resultava feixuga. Encara nuus repreníem el nostre camí, el teu sempre paral·lel al meu. Sort que de vegades ens donava per ajuntar-nos. T'estimo era tabú.

[És un primer esbós. Cap suggerència amb el diàlegs? No sé ben bé com entrar.]

Era evident que havia plorat i encara s'esforçava en negar-ho. No hi havia cap testimoni fefaent que delatara el plor, però ell ho notava. Havia de fer alguna cosa. L'abraçava com s'abracen les coses que volem conservar i parlava com si de la seua veu depenguera el destí del món sencer, almenys del seu. Tremolava, però, com suposo que tremolen els condemnats a mort quan es troben davant el patíbul. Després d'un llarg discurs va acabar dient:

- ...de la mateixa manera que no m'agrada donar segones oportunitats, tampoc acostumo a demanar-ne.

Ella romania callada, com si del seu silenci depenguera el destí del món sencer, almenys del seu. També tenia por i també tremolava, però es deixava abraçar. Només va dir:

- Ets un malparit... .

Després d'aquell últim al·legat, tots dos tenien ben clar que encara hi havia esperança.

En el seu caminar tort s'intuïa el fet. Ell, com de costum, venia de travessar deserts albins de felicitat adulterada; de navegar per oceans d'escuma de malta i de visitar aquelles antigues glaceres ofegades en bourbon. Bona mescla. Es perdia en el seu caminar tort per les sendes ja fetes de carrers que pugen i baixen. Com de costum, suava de tot. Suava torrents d'indiferència apresa i de calma, torrents prenyats de calma. Es passava les hores cercant una bona notícia, un bri d'esperança. Feia temps que estava resignat; resignat i neguitós. Amb 120€ i un bon "dealer" era feliç -feliç per l'engany- i ja no necessitava res més.

Itinerari 691

Es tanca la porta...

Al carrer, estic al carrer.
Grafia de les Morts Catalanes i BINGO! Là_pols, segueixo; Romer en Flor, la Plaça del moro aquell. Ballen vostès! Girota, Carrer del Brut i Romer de Fúria. Cau Paris i el Passeig de Noesmereixen. Rambla de Mallorca, Palmes. Ja la veig.

A la dreta, la porta; la gegantina porta. De nou a casa.

No demanaré disculpes per aquest parèntesi que m'he permès (quants en portem, ja?).

Això tampoc és un d'aquells "salconduits" literaris que solia penjar* en aquelles llargues nits. Tot ha canviat una mica: ara és tot més amable, més "simpàtic". La capital... i més coses. No sé, tot plegat fa que quan miro el meu rastre de lletres tot tinga un sentit diferent, de vegades és un matís, de vegades un gir de 180º.

Haureu deduït que Cerdanyola ja és història. He fugit d'allò que per a mi significava l'avorriment més absolut, l'anada i tornada dels mateixos trens. Ara camino, i camino sovint per un carrer llarguíssim que em porta als meus quefers. M'ho prenc amb calma; però, i de vegades em costa sortir de casa.

Al cap i a la fi, Barcelona no és res més que una de tantes ciutats irades. La ciudad de la fúria.

Escolteu la cançó i quedeu-vos amb el final. Me vereis volver...

Fins ben aviat!

* Els textos penjats ho són perquè abans han sigut condemnats a pena de mort.

Avui ha sigut distint; millor, diria. He vetllat, com de costum, però ha sortit el sol i jo encara estava lúcid. En obrir la finestra se m'ha escolat dins l'habitació el despertar de tanta gent mesclat amb un matí fresc i dolcíssim, com quan tenia vuit anys i havia d'anar a escola, i la mare ja no hi era i el pare havia marxat també; tampoc sabia res del meu germà. Quan faltaven cinc minuts per a les nou agafava una bossa gran i feixuga / eixia / m'assegurava d'haver tancat bé la porta. Eren anys en els que un joc de claus representava responsabilitat i maduresa, una unflor de confiança al pit. Ja queden lluny... un tren m'espera.

De qualsevol manera i a terra restava, entre papers bruts de poemes i la taca d'una pàl·lida llavor i tantes hores. Horitzontal i de qualsevol manera, com el perfil d'una moneda devaluada després d'una o de moltes crisis, restava immòbil a terra i de qualsevol manera rebia els embats d'una mar de records. La cambra, buida de mobles, reverberava crits i històries, paraules desterrades dels diccionaris; la cambra amagava però els laments i les pregàries. De qualsevol manera s'esvaïen el temps i la cambra, totes les coses, tot l'univers s'esvaïa. De qualsevol manera i a terra restava, no se sap si ella o jo.

REGAL

Creua el cel blau
l'avió que tira línies,
tinta de núvol.

Il y a ceux qui mira les coses des d'un pla superior així com hi ha qui qui viu i vola arran de terra. Això és el poder; crea la il·lusió que cal establir diferències. Potser si un dia s'arriben a pagar més de vint copecs per la meua pell podré surar entre dues aigües, o ser invisible o res d'això, o qui sap si menys encara. A cada graó de l'escala afecta el terratrèmol. El poder no allarga l'hora final, la mort és innegociable.

El no dormir s'està convertint en un hàbit, i en això veig quelcom que em preocupa. Hi ha, però, privilegis. El sacrifici de tantes hores en horitzontal i qui sap si somiant-te possibilita el poder contemplar com el temps es detura a les fosques o com la lluna refà el seu camí entre tant d'estel inamovible. El premi gran és el silenci; la nit roman callada i respectuosa amb mi i amb el meu rellotge. Sorgeix una pregunta: paga la pena renunciar a un grapat de somnis a canvi d'un grapat de versos o per tantes hores d'estudi i badall? La resposta la trobo en un sol matiner, amable i en jorns llargs però fructuosos. He sentit dir que un hàbit s'estableix als vint-i-un dies d'haver-lo encetat... . Espero no haver de passar mai vint-i-una nits seguides sense dormir.

La boira no és més que un vapor que cobreix els matins amb un vel de misteri. La Boira no és llum ni foscor, la boira és silenci. Les nits emboirades abracen els pobres mortals contagiant-nos el tedi. Esborra paisatges llunyans, la boira és silenci. La boira és un canvi de ritme. Ella baixa, difumina les formes i les transforma en una taca intangible, en humitat ofegada. La boira és tancar els ulls sense tancar-los, la breu mort de tot allò que ens era visible, el vol d'un esbart d'àngels translúcids. Quan s'abaixa el teló arriba la boira, que espera potser un nou acte, potser el final del monòleg. La boira no és llum ni foscor, la boira és penombra.


Això passa pèr no dormir...

Resum del que hem tingut durant aquests dies a Barcelona.


Ja fa dies que estem malalts d'un cel gris i sever, malalts de març. Barcelona moqueja i plora sobre els caps, sobre les cases; tus de tant en tant i badalla irada. La pluja hidrata façanes de cases enceses per dins... la vida s'amaga d'aquest malson subaquàtic, però és dilluns i cal mullar-se.

A través de la meua finestra tancada i tacada de gotes veig uns bolets caminant pels carrers mulladíssims. Són paraigües i persones, però semblen bolets que caminen amb compte. La pluja hidrata també les voreres, deixant de regal rierols clandestins.

Barcelona està malalta de març i jo hauré de sortir a contagiar-me, i algú mirarà a través d'una altra finestra tancada i tacada com esdevinc bolet jo també en un bosc d'edificis mullats.

Quan surta el sol, si surt el sol, traurem les banyes.



M'agrada defugir el vers... una mica i de tant en tant, és clar!

M'he enamorat d'una esquena; diré més, d'un trapezi; diré més, d'una piga. L'he vista solitària com l'últim estel d'un firmament inabastable, com la roent punta d'un cigarret en la negra nit de Cerdanyola. M'he oblidat de mi; una piga fosca i discreta, un rodolí perfecte. M'he meravellat d'allò tan simple. Cada racó del seu cos m'era indiferent tret d'aquell naufragi dèrmic enmig d'un oceà de pell bruna, cada moviment m'obligava a seguir amb els ulls aquell accident de tinta. No he gosat apropar-me, ni de molt, tocar-la. Era una piga llunyana; diré més, una esquena llunyana; diré més, una dona llunyana; diré més, un misteri. Era una lluna obscura i rodona.



Bé, ací ho teniu. M'agrada pensar que això és prosa poètica... Anyway, llegiu i jutgeu!

Com que no sé conrear el metre
faig prosa,
com que no m'agrada, la trenco
i això és el que queda:
solcs de blau, o verd, o roig,
o negre;
camins esvaïts de carbonet grisós.

Com que intento fugir dels tòpics,
en faig abús, tots se'm rebel·len.
No he interioritzat cap més ritme
que el d'un pasodoble amarg i aspre.
No em surten sonets, ni romanços,
ni noves rimades, tampoc sé on col·locar
els punts ni les cames.
Si! així potser... no ben bé...
del tot encara... segueix, segueix!!

Això que faig és un engany,
una farsa, una fal·làcia amorfa,
un erm intent d'agradar-me.

De vegades penso que només seré recordat
si moro de tuberculosi,
i fins i tot això és àmpliament discutible.

Quedarà l'amor com a residu
del meu senyal imperfecte
amb tu,amb la teua simetria;
del primer cop que ens miràrem,
tímidament, amb por,
com si ens anaren a detindre.
No sé tu,
però jo encara resto corprès
per les teues formes simples*,
pel reflex solemne d'aquella escena:
tu, i jo darrere,
a cau d'orella.

Entre la teua vida i la meua mort
quedarà l'amor com a residu.
El dia que parles de mi en pretèrit
i no haja marxat del tot encara...
t'estremiràs i esbossaràs
el meu nom als teus llavis, obriràs
un ventall d'olors i paraules i "versos y abrazos"
que et retornarà la brisa d'un temps
que fou tot nostre.

Del que hi hagué i el que ens queda,
d'allò que ens pertanyia,
quedarà l'amor com a residu.



*Einfache Formen, que diria Jolles.

Prenc dues cullerades
d'una matèria mòlta,
negra i soluble.
L'ouroboros es trenca.
Miro com s'enterboleix l'aigua,
que es transforma en un mirall
d'opacitat i aromes.
Ensucro el beuratge, el tasto
i se'm pinta un somriure a la cara,
amarg alhora que dolç.

El millor cafè que he tastat mai
me l'estic prenent ara mateix. Mentrestant,
a la meua finestra, con em un llenç,
apareixen els primers colors d'un alba nova.
Sembla divendres.
L'ouroboros es trenca.

Quan hom s'endinsa
en el jardí de les idees ingrates
no sap si trobarà foc,
si trobarà gebre. No sap
si veurà les fulles carregades
de rosada, plorant a llàgrima viva.
Hi haurà, potser,
un sensual ball de papallones?
Hi haurà un aquelarre d'ocells?
Qui sap.
Hom no pot confiar mai en la metamorfosi,
en la transformació de les
idees ingrates
en amables respostes.

Perquè el teu nom no vol marxar
i a cada passa
amb cada foto
vola en cercles sobre mi
com un voltor.
Es precipita voraç
car
sense tu
sóc carronya.