divendres, 4 de febrer de 2011

Prenc dues cullerades
d'una matèria mòlta,
negra i soluble.
L'ouroboros es trenca.
Miro com s'enterboleix l'aigua,
que es transforma en un mirall
d'opacitat i aromes.
Ensucro el beuratge, el tasto
i se'm pinta un somriure a la cara,
amarg alhora que dolç.

El millor cafè que he tastat mai
me l'estic prenent ara mateix. Mentrestant,
a la meua finestra, con em un llenç,
apareixen els primers colors d'un alba nova.
Sembla divendres.
L'ouroboros es trenca.

3 comentaris: