divendres, 23 de desembre de 2011

Parlàvem de l'atzar i ens suposàvem entesos en la matèria. Teoritzàvem, ens consolava en certa manera creure que, en certa manera, sabíem de que anava. Ens perdíem en l'anatomia dels escorpins, en la sinceritat i en els escrúpols, en l'anàlisi d'allò que ni tan sols havíem vist de prop. Perdíem el temps intentant no estimar-nos i de vegades ho aconseguíem i de vegades ens podia la carn o la set o la vergonya. Què collons estem fent? era la pregunta. 


Després del ball es feia fosc i intentàvem equalitzar els esdeveniments. La idea era seguir un esquema pactat a cegues i no trontollar, mantenir-nos ferms. T'estimo era tabú i ens semblava convenient. 


En acabar jo taral·lejava un tango que tu coneixies de sobres a fi d'aparentar ser menys culpable, fingint una indiferència que als dos ens resultava feixuga. Encara nuus repreníem el nostre camí, el teu sempre paral·lel al meu. Sort que de vegades ens donava per ajuntar-nos. T'estimo era tabú.

Cap comentari:

Publica un comentari