dimecres, 9 de març de 2011

Com que no sé conrear el metre
faig prosa,
com que no m'agrada, la trenco
i això és el que queda:
solcs de blau, o verd, o roig,
o negre;
camins esvaïts de carbonet grisós.

Com que intento fugir dels tòpics,
en faig abús, tots se'm rebel·len.
No he interioritzat cap més ritme
que el d'un pasodoble amarg i aspre.
No em surten sonets, ni romanços,
ni noves rimades, tampoc sé on col·locar
els punts ni les cames.
Si! així potser... no ben bé...
del tot encara... segueix, segueix!!

Això que faig és un engany,
una farsa, una fal·làcia amorfa,
un erm intent d'agradar-me.

De vegades penso que només seré recordat
si moro de tuberculosi,
i fins i tot això és àmpliament discutible.

1 comentari: