dijous, 17 de març de 2011

La boira no és més que un vapor que cobreix els matins amb un vel de misteri. La Boira no és llum ni foscor, la boira és silenci. Les nits emboirades abracen els pobres mortals contagiant-nos el tedi. Esborra paisatges llunyans, la boira és silenci. La boira és un canvi de ritme. Ella baixa, difumina les formes i les transforma en una taca intangible, en humitat ofegada. La boira és tancar els ulls sense tancar-los, la breu mort de tot allò que ens era visible, el vol d'un esbart d'àngels translúcids. Quan s'abaixa el teló arriba la boira, que espera potser un nou acte, potser el final del monòleg. La boira no és llum ni foscor, la boira és penombra.


Això passa pèr no dormir...

4 comentaris:

  1. (mentre escric això es sent el wah-wah d'una cançò de Pepet i Marieta)

    Qu t'anava a dir que unes hores després ens retrobaríem per la Ruta.

    Pareix que la afició per la prosa s'esta fent un vici..

    Cutrefalles everywhere?!

    ResponElimina
  2. Cerdanyola s'ofega en Spleen. És una ciutat moooolt avorrida! (tot i que té les seues coses).

    ResponElimina