dimecres, 11 d’abril de 2012

I ara passa que no sé. No sé per què ni què collons em passa. No sé a quin sant entro al bany, tanco la porta i sec a terra amb el bescoll entre les mans i la cara trencada, fet un quadre. Em passa que sóc un Picasso i no sé per què. Desdoblego els genolls i estiro les cames. Quina imatge! Semblo un L majúscula tombada mirant el cel, perquè les meues cames són més llargues que el meu tronc, em sembla. Passa que ara m'espanta el crit de les frontisses o el gemec dels esglaons rondinaires quan algú puja les escales per venir a buscar-me. Passa que ara em fa pànic la lleu música del teu mocador els dies de vent i que em malfio del baf i dels dibuixos a les finestres. Passa que ara em paralitza pensar que un dia qualsevol, passejant pel Carrer Major, l'olor de la pastisseria Roca em pot fer evocar-te. Aquell aroma de la infantesa que arrossego, la teua imatge que de fa poc temps m'acompanya; el bany, les mans, el bescoll... el ram d'espants i de pànics. Em passa tot això i no sé què em passa.

Cap comentari:

Publica un comentari