De tu m'ha quedat només alguna nit de sexe hipotètic, delimitat, unilateral. Dolça! En la pràctica t'hauria estimat, hauria venerat l'aire que t'envolta i el ritme frenètic de les teues passes. En la pràctica m'hauria après els mapes del teu cos abrupte, desèrtic i aspre, regat de suor i de rosada. De vegades darrere d'un vel i de vegades darrere d'un mur, t'hauria estimat de veres, en la pràctica, sense condicionals ni opacitats. 

Juro seguir-te somnàmbul per sempre, a ulls clucs, i trobar-te en el foc amarg de les hipòtesis; foradar amb una agulla la fredor del mur que construïres, perseguir les teues passes frenètiques i estimar-te en la pràctica...

... si tu em deixes.

Ma maison es construeix sobre sospites. Molts cops he cregut trobar una guspira als teus ulls en topar amb els meus i hauria jurat molts cops que la teua veu i la meua sonaven per simpatia. Sobre la sospita que algun cop cop vas arribar a somriure quan jo ho feia he imaginat un sopar per a dos i més d'una nit suada; tu i jo, ofegats en suor. I confesso que m'hauria agradat que les meues sospites foren quelcom més que un full en blanc. M'hauria agradat ser allà quan les meues sospites van ser quelcom més sospites.

I ara passa que no sé. No sé per què ni què collons em passa. No sé a quin sant entro al bany, tanco la porta i sec a terra amb el bescoll entre les mans i la cara trencada, fet un quadre. Em passa que sóc un Picasso i no sé per què. Desdoblego els genolls i estiro les cames. Quina imatge! Semblo un L majúscula tombada mirant el cel, perquè les meues cames són més llargues que el meu tronc, em sembla. Passa que ara m'espanta el crit de les frontisses o el gemec dels esglaons rondinaires quan algú puja les escales per venir a buscar-me. Passa que ara em fa pànic la lleu música del teu mocador els dies de vent i que em malfio del baf i dels dibuixos a les finestres. Passa que ara em paralitza pensar que un dia qualsevol, passejant pel Carrer Major, l'olor de la pastisseria Roca em pot fer evocar-te. Aquell aroma de la infantesa que arrossego, la teua imatge que de fa poc temps m'acompanya; el bany, les mans, el bescoll... el ram d'espants i de pànics. Em passa tot això i no sé què em passa.

I ara se'm pinta una mitja lluna d'idiota a la cara. Bussejo en la meua memòria i allibero càpsules d'aire prenyades d'un flaire dolç, prenyades del teu aroma. Si em perdo pels boscatges d'espills no vull cap patrulla de rescat ni cap testimoni de la meua absència. Tornaré quan torne. Si torno, serà per vosaltres.

Published with Blogger-droid v2.0.2

La realitat nocturna m'ha fet despenjar dues llàgrimes agres de l'ampit dels meus ulls, la meua finestra al món. La tristessa s'arrela als meus budells. Ausaes, corprenedor.

Published with Blogger-droid v2.0.2

Vull sobreviure a demà. Diumenge se'm promet fidel com una factura a finals de mes. Així seguré la paral·lela i arribaré de nou al santuari de la meua companyia, que es tradueix en soledat...

... o no.

Published with Blogger-droid v2.0.2

Parlàvem de l'atzar i ens suposàvem entesos en la matèria. Teoritzàvem, ens consolava en certa manera creure que, en certa manera, sabíem de que anava. Ens perdíem en l'anatomia dels escorpins, en la sinceritat i en els escrúpols, en l'anàlisi d'allò que ni tan sols havíem vist de prop. Perdíem el temps intentant no estimar-nos i de vegades ho aconseguíem i de vegades ens podia la carn o la set o la vergonya. Què collons estem fent? era la pregunta. 


Després del ball es feia fosc i intentàvem equalitzar els esdeveniments. La idea era seguir un esquema pactat a cegues i no trontollar, mantenir-nos ferms. T'estimo era tabú i ens semblava convenient. 


En acabar jo taral·lejava un tango que tu coneixies de sobres a fi d'aparentar ser menys culpable, fingint una indiferència que als dos ens resultava feixuga. Encara nuus repreníem el nostre camí, el teu sempre paral·lel al meu. Sort que de vegades ens donava per ajuntar-nos. T'estimo era tabú.