dilluns, 28 de març del 2011

El no dormir s'està convertint en un hàbit, i en això veig quelcom que em preocupa. Hi ha, però, privilegis. El sacrifici de tantes hores en horitzontal i qui sap si somiant-te possibilita el poder contemplar com el temps es detura a les fosques o com la lluna refà el seu camí entre tant d'estel inamovible. El premi gran és el silenci; la nit roman callada i respectuosa amb mi i amb el meu rellotge. Sorgeix una pregunta: paga la pena renunciar a un grapat de somnis a canvi d'un grapat de versos o per tantes hores d'estudi i badall? La resposta la trobo en un sol matiner, amable i en jorns llargs però fructuosos. He sentit dir que un hàbit s'estableix als vint-i-un dies d'haver-lo encetat... . Espero no haver de passar mai vint-i-una nits seguides sense dormir.

dijous, 17 de març del 2011

La boira no és més que un vapor que cobreix els matins amb un vel de misteri. La Boira no és llum ni foscor, la boira és silenci. Les nits emboirades abracen els pobres mortals contagiant-nos el tedi. Esborra paisatges llunyans, la boira és silenci. La boira és un canvi de ritme. Ella baixa, difumina les formes i les transforma en una taca intangible, en humitat ofegada. La boira és tancar els ulls sense tancar-los, la breu mort de tot allò que ens era visible, el vol d'un esbart d'àngels translúcids. Quan s'abaixa el teló arriba la boira, que espera potser un nou acte, potser el final del monòleg. La boira no és llum ni foscor, la boira és penombra.


Això passa pèr no dormir...

dimarts, 15 de març del 2011

Resum del que hem tingut durant aquests dies a Barcelona.


Ja fa dies que estem malalts d'un cel gris i sever, malalts de març. Barcelona moqueja i plora sobre els caps, sobre les cases; tus de tant en tant i badalla irada. La pluja hidrata façanes de cases enceses per dins... la vida s'amaga d'aquest malson subaquàtic, però és dilluns i cal mullar-se.

A través de la meua finestra tancada i tacada de gotes veig uns bolets caminant pels carrers mulladíssims. Són paraigües i persones, però semblen bolets que caminen amb compte. La pluja hidrata també les voreres, deixant de regal rierols clandestins.

Barcelona està malalta de març i jo hauré de sortir a contagiar-me, i algú mirarà a través d'una altra finestra tancada i tacada com esdevinc bolet jo també en un bosc d'edificis mullats.

Quan surta el sol, si surt el sol, traurem les banyes.



M'agrada defugir el vers... una mica i de tant en tant, és clar!

divendres, 11 de març del 2011

M'he enamorat d'una esquena; diré més, d'un trapezi; diré més, d'una piga. L'he vista solitària com l'últim estel d'un firmament inabastable, com la roent punta d'un cigarret en la negra nit de Cerdanyola. M'he oblidat de mi; una piga fosca i discreta, un rodolí perfecte. M'he meravellat d'allò tan simple. Cada racó del seu cos m'era indiferent tret d'aquell naufragi dèrmic enmig d'un oceà de pell bruna, cada moviment m'obligava a seguir amb els ulls aquell accident de tinta. No he gosat apropar-me, ni de molt, tocar-la. Era una piga llunyana; diré més, una esquena llunyana; diré més, una dona llunyana; diré més, un misteri. Era una lluna obscura i rodona.



Bé, ací ho teniu. M'agrada pensar que això és prosa poètica... Anyway, llegiu i jutgeu!

dimecres, 9 de març del 2011

Com que no sé conrear el metre
faig prosa,
com que no m'agrada, la trenco
i això és el que queda:
solcs de blau, o verd, o roig,
o negre;
camins esvaïts de carbonet grisós.

Com que intento fugir dels tòpics,
en faig abús, tots se'm rebel·len.
No he interioritzat cap més ritme
que el d'un pasodoble amarg i aspre.
No em surten sonets, ni romanços,
ni noves rimades, tampoc sé on col·locar
els punts ni les cames.
Si! així potser... no ben bé...
del tot encara... segueix, segueix!!

Això que faig és un engany,
una farsa, una fal·làcia amorfa,
un erm intent d'agradar-me.

De vegades penso que només seré recordat
si moro de tuberculosi,
i fins i tot això és àmpliament discutible.

dimecres, 2 de març del 2011

Quedarà l'amor com a residu
del meu senyal imperfecte
amb tu,amb la teua simetria;
del primer cop que ens miràrem,
tímidament, amb por,
com si ens anaren a detindre.
No sé tu,
però jo encara resto corprès
per les teues formes simples*,
pel reflex solemne d'aquella escena:
tu, i jo darrere,
a cau d'orella.

Entre la teua vida i la meua mort
quedarà l'amor com a residu.
El dia que parles de mi en pretèrit
i no haja marxat del tot encara...
t'estremiràs i esbossaràs
el meu nom als teus llavis, obriràs
un ventall d'olors i paraules i "versos y abrazos"
que et retornarà la brisa d'un temps
que fou tot nostre.

Del que hi hagué i el que ens queda,
d'allò que ens pertanyia,
quedarà l'amor com a residu.



*Einfache Formen, que diria Jolles.