No demanaré disculpes per aquest parèntesi que m'he permès (quants en portem, ja?).

Això tampoc és un d'aquells "salconduits" literaris que solia penjar* en aquelles llargues nits. Tot ha canviat una mica: ara és tot més amable, més "simpàtic". La capital... i més coses. No sé, tot plegat fa que quan miro el meu rastre de lletres tot tinga un sentit diferent, de vegades és un matís, de vegades un gir de 180º.

Haureu deduït que Cerdanyola ja és història. He fugit d'allò que per a mi significava l'avorriment més absolut, l'anada i tornada dels mateixos trens. Ara camino, i camino sovint per un carrer llarguíssim que em porta als meus quefers. M'ho prenc amb calma; però, i de vegades em costa sortir de casa.

Al cap i a la fi, Barcelona no és res més que una de tantes ciutats irades. La ciudad de la fúria.

Escolteu la cançó i quedeu-vos amb el final. Me vereis volver...

Fins ben aviat!

* Els textos penjats ho són perquè abans han sigut condemnats a pena de mort.