[És un primer esbós. Cap suggerència amb el diàlegs? No sé ben bé com entrar.]

Era evident que havia plorat i encara s'esforçava en negar-ho. No hi havia cap testimoni fefaent que delatara el plor, però ell ho notava. Havia de fer alguna cosa. L'abraçava com s'abracen les coses que volem conservar i parlava com si de la seua veu depenguera el destí del món sencer, almenys del seu. Tremolava, però, com suposo que tremolen els condemnats a mort quan es troben davant el patíbul. Després d'un llarg discurs va acabar dient:

- ...de la mateixa manera que no m'agrada donar segones oportunitats, tampoc acostumo a demanar-ne.

Ella romania callada, com si del seu silenci depenguera el destí del món sencer, almenys del seu. També tenia por i també tremolava, però es deixava abraçar. Només va dir:

- Ets un malparit... .

Després d'aquell últim al·legat, tots dos tenien ben clar que encara hi havia esperança.