TETRALOGIA DE LA VERGONYA: III.- L'ULL PER ULL

TETRALOGIA DE LA VERGONYA: II- LA DES-CONSTRUCCIÓ

TETRALOGIA DE LA VERGONYA: I- LA FAM

bé, està prou clar...

Adam, et dèiem
i vas ser el primer home.
Mestre d'amor o
més encara, de sexe.

Tots els alumnes rebíem
lliçó. Jo, espectador i
vessador de les primeres
gotes tot imaginant tindre
la teua sort: ser tu, mourem
com tu et movies, estrènyer
els pits que tu estrenyies i
beure dels llavis dels quals
bevies.

Eren anys en els que
somiàvem amb l'acidesa
dels besos.
Un mugró era
un tresor i la nuesa
una porta al paradís.

Tot i amb el descobriment
del truc i de la trampa del
cinema que feies, tu seguies sent
mestre d'amor o
més encara, de sexe.

I després de la teoria
arribà la pràctica.
Les primeres envestides
provocaren frustració i jo,
concentrant-me i
procurant recordar les
lliçons i les postures.

Et tenia mesurat
en un 2/4 a 110 BPM.
Allegro ma non troppo.

M'ho prenia amb
calma, però l'experiment
fracassava.
-----------------------
Llavors
vaig reemplaçar-te pels
amants de València, per
Isabel i per totes
les lletres de Vicent.

Recordava els poemes
de mamades
i mamelles i la subtil
i delicada eròtica amagada
als versos de Salvat-Papasseït.

I l'experiència esdevingué
mestressa d'amor,
o bé, millor dit,
de sexe. Que mestre
d'amor ja en tenia.

No només els punys

Són només paraules.
Inútil i puta,
mentidera. Mots,
només mots. Nocius.
Vomitar-los i
fer mal. Matrimoni,
amor i respecte.
Són només paraules.

Setembre & smile.

"Plou i neve a la porta d'Esteve,
plou i fa sol a la porta de Querol"


Aquella tímida pluja.

Totes les vides insomnes, reunides.
Anat a pixar o bevent aigua.

Aquell cel gris i pàl-lid, el seu llençol de núvols.

Aquelles campanes prematures.

Naixements arreu del mon, inconscients, lliures,
de moment.

La nostra impertorbabilitat, la nostra immunitat
de quan dormim.

Aquesta carrera de gotes que pica suaument a la finestra,
em desperta, demana disculpes i em torna la son.

L'olor a herba, el camp. aquelles pedres humides,
la molsa, la llibertat.

El foc, el fum i la cendra. Tossir.

Viure.

Aquesta pluja que marxa. Bon dia.

9 d'Agost i agur

Les estacions són cases de comiats,
nius de tristesa. Les llàgrimes cauen
i esquitxen. Ho fan també la saliva
dels petons i el goteig incessant de partides.

Les estacions són mil histories que acaben igual,
contes tristos i trastos vells.

No s'ha de tirar, a les estacions,
la vista enrere. Cou la minvant figura del passat.
Aquesta és la raó per la que els trens
no tenen retrovisors.

Així i tot, i recordant les arribades,
reconec que Atocha i La del Nord sempre
m'han sabut rebre.
També els bons amics.