Parlaré en singular.
Hauràs vist que, últimament, tendeixo a parir massa poc. He parit fills que no m'agraden, per molt meus que siguen. Això no és estrany, és degut al maleït gènere singular.
Em cou el cor quan he de dir "llig" i no puc dir "llegiu", em cou el cor quan escric per a pocs o per a tu, només per a tu. Només vaig demanar uns ulls i poca gent mel's dóna.
No obstant això, avui també fugiré un poquet del gènere per a escriure aquesta carta a ningú, o a tothom (tothom que tinga un segon, més llarg o més curt).
Petons i agraïments:
KELO
Escric en singular i no
sé per què.
Tal volta fuig de la
multitud, de les
aglomeracions humanes.
Fuig de la mancança de
sentiments, de les lletres
inútils, de les faltes.
Fuig d'una mirada que no
és la teua, fuig d'un somriure
que no és el teu.
----------------------
Ara que s'ha fet tard fugiré
en direcció contrària a
la sortida d'emergència.
M'agrada moltíssim. Senzillament, m'encisa. Com pots veure, estic intentant escriure en valencià, ho sent si tinc massa faltes ortogràfiques. al menys ho estic intentant com tu sempre en digues. Fa massa temps que no escric en valencià... deuria de fer-ho més.
ResponEliminaCom ja he dit, no sé exactament per què, el teu text a tocat quelcom dins meu. Té quelcom especial... potser siga allò especial del seu autor.
Respecte a allò dels ulls, ja t'ho vaig dir, però sempre tindràs els meus perquè sempre tindré un segon per a tu, més llarg o més curt...
Això de la "sortida d'emergència" em recorda molt a un missatge que sempre guardaré a la memòria del meu telèfon mòbil... i a la meua, es clar!
Altra volta, ho sent per les faltes ortogràfiques. Encara que la intenció no siga sempre el que conta, en aquest cas crec que sí.
T'estime molt, bonic.
Fins prompte!