M'he enamorat d'una esquena; diré més, d'un trapezi; diré més, d'una piga. L'he vista solitària com l'últim estel d'un firmament inabastable, com la roent punta d'un cigarret en la negra nit de Cerdanyola. M'he oblidat de mi; una piga fosca i discreta, un rodolí perfecte. M'he meravellat d'allò tan simple. Cada racó del seu cos m'era indiferent tret d'aquell naufragi dèrmic enmig d'un oceà de pell bruna, cada moviment m'obligava a seguir amb els ulls aquell accident de tinta. No he gosat apropar-me, ni de molt, tocar-la. Era una piga llunyana; diré més, una esquena llunyana; diré més, una dona llunyana; diré més, un misteri. Era una lluna obscura i rodona.



Bé, ací ho teniu. M'agrada pensar que això és prosa poètica... Anyway, llegiu i jutgeu!