De tu m'ha quedat només alguna nit de sexe hipotètic, delimitat, unilateral. Dolça! En la pràctica t'hauria estimat, hauria venerat l'aire que t'envolta i el ritme frenètic de les teues passes. En la pràctica m'hauria après els mapes del teu cos abrupte, desèrtic i aspre, regat de suor i de rosada. De vegades darrere d'un vel i de vegades darrere d'un mur, t'hauria estimat de veres, en la pràctica, sense condicionals ni opacitats. 

Juro seguir-te somnàmbul per sempre, a ulls clucs, i trobar-te en el foc amarg de les hipòtesis; foradar amb una agulla la fredor del mur que construïres, perseguir les teues passes frenètiques i estimar-te en la pràctica...

... si tu em deixes.

Ma maison es construeix sobre sospites. Molts cops he cregut trobar una guspira als teus ulls en topar amb els meus i hauria jurat molts cops que la teua veu i la meua sonaven per simpatia. Sobre la sospita que algun cop cop vas arribar a somriure quan jo ho feia he imaginat un sopar per a dos i més d'una nit suada; tu i jo, ofegats en suor. I confesso que m'hauria agradat que les meues sospites foren quelcom més que un full en blanc. M'hauria agradat ser allà quan les meues sospites van ser quelcom més sospites.

I ara passa que no sé. No sé per què ni què collons em passa. No sé a quin sant entro al bany, tanco la porta i sec a terra amb el bescoll entre les mans i la cara trencada, fet un quadre. Em passa que sóc un Picasso i no sé per què. Desdoblego els genolls i estiro les cames. Quina imatge! Semblo un L majúscula tombada mirant el cel, perquè les meues cames són més llargues que el meu tronc, em sembla. Passa que ara m'espanta el crit de les frontisses o el gemec dels esglaons rondinaires quan algú puja les escales per venir a buscar-me. Passa que ara em fa pànic la lleu música del teu mocador els dies de vent i que em malfio del baf i dels dibuixos a les finestres. Passa que ara em paralitza pensar que un dia qualsevol, passejant pel Carrer Major, l'olor de la pastisseria Roca em pot fer evocar-te. Aquell aroma de la infantesa que arrossego, la teua imatge que de fa poc temps m'acompanya; el bany, les mans, el bescoll... el ram d'espants i de pànics. Em passa tot això i no sé què em passa.

I ara se'm pinta una mitja lluna d'idiota a la cara. Bussejo en la meua memòria i allibero càpsules d'aire prenyades d'un flaire dolç, prenyades del teu aroma. Si em perdo pels boscatges d'espills no vull cap patrulla de rescat ni cap testimoni de la meua absència. Tornaré quan torne. Si torno, serà per vosaltres.

Published with Blogger-droid v2.0.2

La realitat nocturna m'ha fet despenjar dues llàgrimes agres de l'ampit dels meus ulls, la meua finestra al món. La tristessa s'arrela als meus budells. Ausaes, corprenedor.

Published with Blogger-droid v2.0.2

Vull sobreviure a demà. Diumenge se'm promet fidel com una factura a finals de mes. Així seguré la paral·lela i arribaré de nou al santuari de la meua companyia, que es tradueix en soledat...

... o no.

Published with Blogger-droid v2.0.2

Parlàvem de l'atzar i ens suposàvem entesos en la matèria. Teoritzàvem, ens consolava en certa manera creure que, en certa manera, sabíem de que anava. Ens perdíem en l'anatomia dels escorpins, en la sinceritat i en els escrúpols, en l'anàlisi d'allò que ni tan sols havíem vist de prop. Perdíem el temps intentant no estimar-nos i de vegades ho aconseguíem i de vegades ens podia la carn o la set o la vergonya. Què collons estem fent? era la pregunta. 


Després del ball es feia fosc i intentàvem equalitzar els esdeveniments. La idea era seguir un esquema pactat a cegues i no trontollar, mantenir-nos ferms. T'estimo era tabú i ens semblava convenient. 


En acabar jo taral·lejava un tango que tu coneixies de sobres a fi d'aparentar ser menys culpable, fingint una indiferència que als dos ens resultava feixuga. Encara nuus repreníem el nostre camí, el teu sempre paral·lel al meu. Sort que de vegades ens donava per ajuntar-nos. T'estimo era tabú.

[És un primer esbós. Cap suggerència amb el diàlegs? No sé ben bé com entrar.]

Era evident que havia plorat i encara s'esforçava en negar-ho. No hi havia cap testimoni fefaent que delatara el plor, però ell ho notava. Havia de fer alguna cosa. L'abraçava com s'abracen les coses que volem conservar i parlava com si de la seua veu depenguera el destí del món sencer, almenys del seu. Tremolava, però, com suposo que tremolen els condemnats a mort quan es troben davant el patíbul. Després d'un llarg discurs va acabar dient:

- ...de la mateixa manera que no m'agrada donar segones oportunitats, tampoc acostumo a demanar-ne.

Ella romania callada, com si del seu silenci depenguera el destí del món sencer, almenys del seu. També tenia por i també tremolava, però es deixava abraçar. Només va dir:

- Ets un malparit... .

Després d'aquell últim al·legat, tots dos tenien ben clar que encara hi havia esperança.

En el seu caminar tort s'intuïa el fet. Ell, com de costum, venia de travessar deserts albins de felicitat adulterada; de navegar per oceans d'escuma de malta i de visitar aquelles antigues glaceres ofegades en bourbon. Bona mescla. Es perdia en el seu caminar tort per les sendes ja fetes de carrers que pugen i baixen. Com de costum, suava de tot. Suava torrents d'indiferència apresa i de calma, torrents prenyats de calma. Es passava les hores cercant una bona notícia, un bri d'esperança. Feia temps que estava resignat; resignat i neguitós. Amb 120€ i un bon "dealer" era feliç -feliç per l'engany- i ja no necessitava res més.

Itinerari 691

Es tanca la porta...

Al carrer, estic al carrer.
Grafia de les Morts Catalanes i BINGO! Là_pols, segueixo; Romer en Flor, la Plaça del moro aquell. Ballen vostès! Girota, Carrer del Brut i Romer de Fúria. Cau Paris i el Passeig de Noesmereixen. Rambla de Mallorca, Palmes. Ja la veig.

A la dreta, la porta; la gegantina porta. De nou a casa.

No demanaré disculpes per aquest parèntesi que m'he permès (quants en portem, ja?).

Això tampoc és un d'aquells "salconduits" literaris que solia penjar* en aquelles llargues nits. Tot ha canviat una mica: ara és tot més amable, més "simpàtic". La capital... i més coses. No sé, tot plegat fa que quan miro el meu rastre de lletres tot tinga un sentit diferent, de vegades és un matís, de vegades un gir de 180º.

Haureu deduït que Cerdanyola ja és història. He fugit d'allò que per a mi significava l'avorriment més absolut, l'anada i tornada dels mateixos trens. Ara camino, i camino sovint per un carrer llarguíssim que em porta als meus quefers. M'ho prenc amb calma; però, i de vegades em costa sortir de casa.

Al cap i a la fi, Barcelona no és res més que una de tantes ciutats irades. La ciudad de la fúria.

Escolteu la cançó i quedeu-vos amb el final. Me vereis volver...

Fins ben aviat!

* Els textos penjats ho són perquè abans han sigut condemnats a pena de mort.

Avui ha sigut distint; millor, diria. He vetllat, com de costum, però ha sortit el sol i jo encara estava lúcid. En obrir la finestra se m'ha escolat dins l'habitació el despertar de tanta gent mesclat amb un matí fresc i dolcíssim, com quan tenia vuit anys i havia d'anar a escola, i la mare ja no hi era i el pare havia marxat també; tampoc sabia res del meu germà. Quan faltaven cinc minuts per a les nou agafava una bossa gran i feixuga / eixia / m'assegurava d'haver tancat bé la porta. Eren anys en els que un joc de claus representava responsabilitat i maduresa, una unflor de confiança al pit. Ja queden lluny... un tren m'espera.

De qualsevol manera i a terra restava, entre papers bruts de poemes i la taca d'una pàl·lida llavor i tantes hores. Horitzontal i de qualsevol manera, com el perfil d'una moneda devaluada després d'una o de moltes crisis, restava immòbil a terra i de qualsevol manera rebia els embats d'una mar de records. La cambra, buida de mobles, reverberava crits i històries, paraules desterrades dels diccionaris; la cambra amagava però els laments i les pregàries. De qualsevol manera s'esvaïen el temps i la cambra, totes les coses, tot l'univers s'esvaïa. De qualsevol manera i a terra restava, no se sap si ella o jo.

REGAL

Creua el cel blau
l'avió que tira línies,
tinta de núvol.

Il y a ceux qui mira les coses des d'un pla superior així com hi ha qui qui viu i vola arran de terra. Això és el poder; crea la il·lusió que cal establir diferències. Potser si un dia s'arriben a pagar més de vint copecs per la meua pell podré surar entre dues aigües, o ser invisible o res d'això, o qui sap si menys encara. A cada graó de l'escala afecta el terratrèmol. El poder no allarga l'hora final, la mort és innegociable.

El no dormir s'està convertint en un hàbit, i en això veig quelcom que em preocupa. Hi ha, però, privilegis. El sacrifici de tantes hores en horitzontal i qui sap si somiant-te possibilita el poder contemplar com el temps es detura a les fosques o com la lluna refà el seu camí entre tant d'estel inamovible. El premi gran és el silenci; la nit roman callada i respectuosa amb mi i amb el meu rellotge. Sorgeix una pregunta: paga la pena renunciar a un grapat de somnis a canvi d'un grapat de versos o per tantes hores d'estudi i badall? La resposta la trobo en un sol matiner, amable i en jorns llargs però fructuosos. He sentit dir que un hàbit s'estableix als vint-i-un dies d'haver-lo encetat... . Espero no haver de passar mai vint-i-una nits seguides sense dormir.

La boira no és més que un vapor que cobreix els matins amb un vel de misteri. La Boira no és llum ni foscor, la boira és silenci. Les nits emboirades abracen els pobres mortals contagiant-nos el tedi. Esborra paisatges llunyans, la boira és silenci. La boira és un canvi de ritme. Ella baixa, difumina les formes i les transforma en una taca intangible, en humitat ofegada. La boira és tancar els ulls sense tancar-los, la breu mort de tot allò que ens era visible, el vol d'un esbart d'àngels translúcids. Quan s'abaixa el teló arriba la boira, que espera potser un nou acte, potser el final del monòleg. La boira no és llum ni foscor, la boira és penombra.


Això passa pèr no dormir...

Resum del que hem tingut durant aquests dies a Barcelona.


Ja fa dies que estem malalts d'un cel gris i sever, malalts de març. Barcelona moqueja i plora sobre els caps, sobre les cases; tus de tant en tant i badalla irada. La pluja hidrata façanes de cases enceses per dins... la vida s'amaga d'aquest malson subaquàtic, però és dilluns i cal mullar-se.

A través de la meua finestra tancada i tacada de gotes veig uns bolets caminant pels carrers mulladíssims. Són paraigües i persones, però semblen bolets que caminen amb compte. La pluja hidrata també les voreres, deixant de regal rierols clandestins.

Barcelona està malalta de març i jo hauré de sortir a contagiar-me, i algú mirarà a través d'una altra finestra tancada i tacada com esdevinc bolet jo també en un bosc d'edificis mullats.

Quan surta el sol, si surt el sol, traurem les banyes.



M'agrada defugir el vers... una mica i de tant en tant, és clar!

M'he enamorat d'una esquena; diré més, d'un trapezi; diré més, d'una piga. L'he vista solitària com l'últim estel d'un firmament inabastable, com la roent punta d'un cigarret en la negra nit de Cerdanyola. M'he oblidat de mi; una piga fosca i discreta, un rodolí perfecte. M'he meravellat d'allò tan simple. Cada racó del seu cos m'era indiferent tret d'aquell naufragi dèrmic enmig d'un oceà de pell bruna, cada moviment m'obligava a seguir amb els ulls aquell accident de tinta. No he gosat apropar-me, ni de molt, tocar-la. Era una piga llunyana; diré més, una esquena llunyana; diré més, una dona llunyana; diré més, un misteri. Era una lluna obscura i rodona.



Bé, ací ho teniu. M'agrada pensar que això és prosa poètica... Anyway, llegiu i jutgeu!

Com que no sé conrear el metre
faig prosa,
com que no m'agrada, la trenco
i això és el que queda:
solcs de blau, o verd, o roig,
o negre;
camins esvaïts de carbonet grisós.

Com que intento fugir dels tòpics,
en faig abús, tots se'm rebel·len.
No he interioritzat cap més ritme
que el d'un pasodoble amarg i aspre.
No em surten sonets, ni romanços,
ni noves rimades, tampoc sé on col·locar
els punts ni les cames.
Si! així potser... no ben bé...
del tot encara... segueix, segueix!!

Això que faig és un engany,
una farsa, una fal·làcia amorfa,
un erm intent d'agradar-me.

De vegades penso que només seré recordat
si moro de tuberculosi,
i fins i tot això és àmpliament discutible.